Obres dels compositors

Schoenberg (Gurre Lieder)

Aquesta obra de Shoenberg, anomenada Gurre Lieder, es tracta d'una òpera. Podem escoltar des d’un principi a l’orquestra, que comença fluixa però a mesura que avança la cançó va augmentant el ritme. Els instruments que s'hi predominen són els de vent, mentre que els de corda també toquen alhora però amb menys intensitat que els anteriors. En alguns moments, els de vent toquen únicament sols, mentre que s'introdueixen els de corda a la poca estona. Aquesta orquestra toca al mateix temps que la contralt i disset instruments. A mesura que passa el temps, l’orquestra fa sons molt forts amb la veu de la dona, que realitza diverses notes agudes alhora. La melodia és llarga perquè tota l'estona segueix el mateix moviment, excepte un parell de sobresalts al final. Segons el ritme, és constant durant l'obra, tot i que s'hi produeixen alguns accents pronunciats al final. L'harmonia és consonant, pel fet que tots els instruments segueixen una pauta entre ells i tots junts fan la melodia, és a dir, uns no es sobreposen a uns altres. Respecte a la intensitat, té una àmplia gamma, ja que majoritàriament realitzen sons fluixos, mentre que al final d'aquesta, hi destaquen dos de molt forts per finalitzar-la. El caràcter de la melodia és relaxada principalment, però amb una certa intriga, que fa que en alguns moments sigui un tant excitant. I per últim, relacionat amb el timbre, tots els instruments es troben molt contrastats, pel fet que toquen tots alhora mantenin la melodia tota l'estona.

Stravinski (Petrushka Clip)

L’obra de Stravinski; Petrushka Clip, és per orquestra, desprès d’haver realitzat algunes notes amb el timbal per introduir-la. Aquesta orquestra realitza sons majoritàriament aguts fins que canvia completament de so. S’interpreten tres variacions musicals en la mateixa obra. Durant aquesta primera variació, els instruments que toquen són els de corda i diversos instruments de vent, concretament el clarinet i la flauta travessera. Les notes són molt constants i molt repetides.
A la segona variació, l’orquestra no varia i els instruments que sonen són els mateixos. El clarinet és el que destaca per la seva gran intensitat, mentre que l’orquestra destaca per sota d’aquest. A més, s’afegeix diversos instruments de vent; les tubes. Les notes segueixen sent repetides entre elles. A aquesta variació, toca tota l’orquestra i el piano, menys la percussió, que apareix més tard. S’afegeixen un parell d’instruments nous de vent.
I a la tercera variació musical, toca tota l’orquestra conjuntament la mateixa melodia aguda i amb molta més intensitat.
Per finalitzar l’obra, fan un seguit de notes tots iguals per donar acabada l’actuació.
Respecte la melodia de l’obra és llarga en les tres variacions musicals. El ritme és constant, pel fet que tots els instruments segueixen una pauta consonant. La intensitat durant la major part dels instruments es manté a un nivell, tot i que, en alguns moment, hi ha algunes notes que sobresurten cap a fort o bé fluix. El caràcter en general és excitant per la intensitat dels instruments, tot i que en alguns segons, és pensatiu perquè les notes s’afluixen i el so és molt més suau. Segons el timbre, tots els instruments són molt contrastats, perquè tots els grups d’instruments toquen alhora, tot i que a vegades, toquen només per grups.

Stockhausen (Gruppen, primera part)

A l'obra s'hi predominen tres orquestres simfòniques.
Les tres orquestres toquen alhora però realitzant melodies completament diferents, ja que en alguns moments toquen notes improvitzades i d'altres amb una pauta i treballades.
S'hi predominen fragments breus que van tocant les tres alhora en moments improvitzats o no, amb el permís del director, però totes tres diferents. Respecte al ritme, s'hi produeixen accents pronunciats de cadascuna de les orquestres. L'harmonia és dissonant, pel fet que no toquen una mateixa peça, sinó trossos variats. Segons la intensitat, es manté a un mateixa nivell, pel fet que la intensitat no puja, excepte en alguns moments que varien. Respecte al caràcter, la melodia és excitant, i en alguns moments amb intriga, ja que sobresurten algunes notes bastant fortes. El timbre no és contrastat, és a dir, s'hi produeixen una fussió de timbres, ja que encara que toquin junts, no toquen les mateixes notes.
Per tant, la música d'aquesta obra, és aleatòria per les seves improvitzacions i per les notes treballades.

Messiaen (Quatuor pour la fin du temps)

És una obra per piano, violoncel, violí i clarinet. El que es sent més és el clarinet perquè fa de solista, mentre els altres van tocant però molt més fluix. Creiem que és una peça molt sinistre. L'obra tota l’estona és molt monòtona, ja que el clarinet va tocant amb una intensitat més forta mentre que els altres sempre van tocant amb una intensitat més fluixa. A més, totes les notes que realitzen els instruments, es repeteixen constantment al llarg de l'obra.

Aquesta obra està formada per: un violí, un clarinet, un violoncel i un piano.
Toquen tots alhora, és una melodia sense sentit, i jo crec que és una música aleatòria, osigui que no segueix un ordre.
La melodia és llarga, el ritme és constant, l'intensitat es manté a un nivell i el caràcter és pensatiu.

Luigi Nono (Liebeslied)

Aquesta obra anomenada Liebeslied, és per orquestra i cor mixta, però tot i així, predominen les veus amb ordre aleatori sobre algunes entrades espontànies de l'orquestra.
En quant la melodia, són diferents fragments breus dividits els uns dels altres per entrades d'instruments o per silencis molt llargs. El ritme no el segueix gaire, ja que té diversos accents predominants. Respecte la sonoritat, és constant, ja que l'obra es pot anar seguint sense cap problema. És d'intensitat fluixa, encara que a vegades, passa de fluix a fort en un moment en concret, però durant la major part de l'obra es manté al mateix nivell. El caràcter d'aquesta obra és calmat, tot i que això no és del tot correcte degut a les diferents intensitats que fa el cor en moments puntuals. Segons el timbre, segueix a un cert nivell tota l'estona; cor, amb grans silencis i entrades de l'orquestra.

Pierre Boulez (Sonata per a piano nº1)



L'obra, anomenada Sonata per a piano nº1, és realitzada per a piano, ja que aquest instrument toca durant tota l'obra.
No té cap melodia en concret, sinó que són diverses series de notes dividides per diversos silencis aleatoris. No té cap ritme en especial, tot i que té diferents accents pronunciats al llarg de l'obra, ja que els instruments van destacant en certs moments. Respecte la sonoritat, és totalment dissonant menys en un cert punt, que realitza un seguit de notes iguals i al mateix temps. La seva intensitat és forta amb una àmplia gamma de sons.

John Cage (Dream)

Aquesta obra anomenada Dream, està representada per un sol intèrpret que toca una marimba i un vibràfon, ja que aquests instruments toquen durant tota l'obra seguida combinant els sons entre ells.
Respecte la melodia, són fragments breus que s'escolten repetidament durant tota l'obra. El ritme, és completament suau amb algun canvi a l'acabar la melodia, que el realitzen per finalitzar l'obra. La seva sonoritat és consonant, ja que es segueix l'obra fàcilment i, a més, és tranquil·la i senzilla. La intensitat és del tot fluixa, i es manté en la mateixa línia durant tota l'estona, excepte en la última nota de la melodia. Respecte el caràcter, és calmat, tot i que a la mateixa vegada és pensatiu i relaxat. El timbre és molt senzill pel fet que només s'hi distingeixen dos instruments de percussió, combinats entre ells.

Krysztof Penderecki (Polish Requiem)

Aquesta obra, de Penderecki, és una mica estressant, pel fet que està format per una orquestra que creen sons molt ràpids entre tots ells creant així, una obra bastant complexa.
Aquesta obra està formada per una orquestra, i començen a tocar primer els violins, i despres la resta de la orquestra.
Hi han quatre persones cantant; dos dones i dos homes.
És una obra tranquila, amb una melodia llarga, el ritme és suau, la intensitat es manté a un nivell i el caràcter és calmat.

Opinions personals sobre les qüestions

Aina

Jo crec que sí, però tenint en compte que feien cançons aixì per fer alguna cosa diferent de lo que havien fet fins ara els músics crec que es original i que deu costar de compondre coses que no s’hagin fet abans. Crec que a part d’escoltar-les fa falta que s’entenguin, perquè si no pensem que sona malament i si fóssim capaços entendre-les no ens avorriríem tant. Jo crec que són tant incomprensibles perquè son sons molt diferents a lo que s’havia fet, jo al menys quan escolto una d’aquestes peces no comprenc ni sento res perquè no se que em vol dir. A mi les que em són més fàcils d’entendre són aquelles que imiten sorolls o coses semblants. La tendència musical que m’atrau més és el Neoclassicisme, perquè comencen a fer melodies i deixen a un costat les provocacions i l’experimentació per apropar-se més a l’oient, i aixì podem entendre les obres que feien.

Ivan

Aquestes músiques, sonen diferents ja que pertanyen a un altre “temps musical” , potser ens són estranyes ja que no estem acostumats a escoltar aquest tipus de música. Però s’hi la gent les entengués i les escoltés més serien com les que estem acostumats a escoltar.
En realitat, a mi, m’ha sigut difícil d’entendre-les però la que he entés més a sigut la de Luigi Nono. L'estil que m'ha agradat més ha sigut el neoclacissme ja que la idea de que hi hagi un grup de persones que vulguin parar de fer melodies aparentment sense sentit per tornar als antics està molt bé. I llogicament és la més comprensible per a nosaltres.

Elena

Jo crec que totes aquestes músiques no les escoltem suficientment i per això no estem acostumats a escoltar-ne tantes d’aquest tipus, ja que tenen estils diferents als actuals amb característiques que els fan originals. Si les poguéssim entendre, jo crec que tot seria millor, pel fet que quan les escoltem ens fem una idea, ens ho imaginem tot des d’un punt de vista diferent, ja que si tinguéssim un significat, ja ens ho imaginaríem únicament des d’aquella idea. A més, si les entenguéssim, no dubtaríem del so en realitat. Resulten bastant incomprensibles pel fet que nosaltres estem acostumats a escoltar-ne altres tipus de música amb diferents estils, i per això, no les podem comprendre. Les que s’entenen millor potser són les que imiten a objectes, transports o únicament se sent un soroll d’algun d’aquests amb diverses notes, com per exemple, un got d’aigua.

A més, de totes aquestes obres, la que m’ha resultat més fàcil d’entendre ha sigut Dream, de John Cage, pel fet que apareix un noi tocant dos xilofons enormes únicament. Aquest, fa un seguit de notes diferents tocant una melodia clàssica, i per això, és fàcil d’entendre.
La que més m’ha agradat ha sigut Gurre Lieder, de Schoenberg, pel fet que compaginava la veu d’una dona amb l’orquestra, i amb aquest contrast, es creava una obra impressionant i molt completa.
La que menys m’ha agradat per això, ha sigut la sonata per a piano nº 1 de Pierre Boulez, pel fet que sona un conjunt de notes del piano sense realitzar una melodia en concret, i per això, sembla que hi hagi notes aleatòries durant l’obra.
Segons la meva opinió, la tendència que m’agrada més és el neoclassicisme, perquè sense deixar de banda les innovacions que ja tenien, els compositors van reprendre les bases del llenguatge musical occidental incloent tonalitat, melodies amb sentits, timbres, etc. Amb aquest estil, es van apropar més al públic que desconeixia aquests nous estils.

Alicia

Com he dit abans crec que aquest videos son molt estranys, perquè no estic acostumada a escoltar-les. Com diuen els meus companys, potser si que hauriem d'entendre-les per que ens agradessin, ja que així, per lo menys jo, penso que aquestes cançons no estan de moda, i que a ningú li agraden, segons la meva opinió. Crec que aquestes cançons haurien de tenir una melodia i ser menys estressades, perque em posen de mala llet, vull dir que tants sorolls no m'agraden, no són del meu gust.

Hi han tot d'instruments de tota mena, per això se'm fa estranya aquestes simfonies.
Per exemple hi han instruments de: Percussió, corda, vent, etc.

El primer video és molt estresant, perqué hi han molts instruments hi van desordenats.

El segon video es tot el contrari va més lent, i em fa ganes de dormir, pero bueno...
Igualment en aquest també hi han molts instruments i molta varietat.

La meva conclussió és que aquesta música no és del meu gust i ja esta.

Opinió grupal sobre les qüestions

Segons la nostra opinió, aquestes músiques en realitat no sonen malament, sinó que com no les entenem, ens resulten extranyes i incomprensibles. Haurien de tenir un significat per a poder entendre totes les obres dels diversos estils del segle XX. Amb aquest significat, entendriem des d’un principi el que vol expressar les obres. Ens resulten incomprensibles perquè a més de que pertanyen a una altre època, estem acostumats a uns altres tipus de música amb altres estils, i per això, creiem que són no molt comprensibles. Les que s’entenen millor són les que imiten sons de transports, objectes o d’altres, que realitzen un seguit de notes que s’entenen des d’un principi.

La tendencia musical que més ens ha agradat a tots, ha sigut el neoclassicisme, ja que sense deixar de banda les innovacions que ja havien conegut, els compositors van tornar a utilitzar les bases del llenguatge musical occidental amb molta tonalitat, moltes melodies, timbres, etc. Amb aquest nou estil, s’apropaven molt més al públic que no conexilla aquests estils.

Opinió grupal sobre el treball

La nostra opinió sobre aquest treball és que hem après diverses coses sobre altres compositors contemporanis que no coneixíem del tot, les seves aportacions al segle XX i les obres que van arribar a fer. A més, hem conegut les diverses tendències que hi havia on es caracteritzaven estils diferents als d’avui. També em pogut entendre el perquè de fer cançons tant estranyes i tots em coincidit que cal entendre-les per valorar-les. Tot i les dificultats que ens ha aportat fer el treball en grup per la falta d’un membre a les classes, la nostra valoració és positiva perquè ens ha semblat interessant, i a més, el fet de realitzar un bloc, per aportar cada persona el seu treball des de casa. Principalment, ens ha semblat un treball correcte amb l’esforç que hem posat.