Introducció del treball

Primer de tot, us farem una petita introducció sobre la Música Contemporània del segle XX. En el treball us explicarem la primera etapa del segle XX. Explicarem també els diferents moviments musicals que hi ha a la primera etapa, que són el impressionisme, l’expressionisme i el dodecafonisme i el neoclassicisme. També anomenarem els de la segona etapa: el sorollisme, la música concreta, la música electroacústica i electrònica, el serialisme integral, música aleatòria, la música estocàstica, la música intuïtiva i el minimalisme. Seguirem amb les aporacions dels compositors més destacats del segle XX juntament amb uns vídeos i amb la nostre opinió d'aquests. Finalment acabarem amb la nostra conclusió sobre les cinc qüestions i amb la grupal sobre el treball.

Introducció de la Música Contemporània

En la música clàssica europea, es distingeix la música contemporània que s’ha escrit en els últims cinquanta anys, desprès dels anys seixanta. El concepte de música contemporània consisteix en qualsevol música que s’escriu en el present. Actualment s’aplica als nous compositors de música moderna i a la música de qualsevol estil.

La primera meitat del segle XX

La primera meitat dels segle XX es un temps nefast on té lloc 1ra Guerra Mundial que fa sorgir una revolución socialista i diferents moviments feixistas que condouiran a una 2na Guerra Mundial. A la fi d’aquesta guerra el món es dividirà en dos grans blocs oposats, que a finals dels 80 es va imposar els EUA.

En quant l’art, es van produïn diferents canvis, cada artista va experimentant maneres d’apropar-se a la realitat.

Sobre el músic

Els compositors no es centren en crear unestil únic, sino que comenten a crear diferents estils personals, el músic s’independeitza. Començen a aver-hi empreses que contraten als músics.

Sobre la dona

La dona per primera vegada es preocupa i lluita per conseguir la igualtat, i el reconeixement dels seus drets. En la música, això permet a les dones dedicar-se més a la música.

Tendències de la música culta de la primera meitat del segle XX

Sorgeixen diferents estils que no duren molt de temps com el barroc o el romanticisme, sino que són estils que ocupen époques determinades.


-Impressionisme

Entre els segles XIX i el XX esdevé l’impresionisme. Aquest estil comenta en la pintura on es vol donar més importància a la llum i a els colors per aproximar-los a la realitat.
Representa el món tal com és. En la música auqest moviment esdevè a França com un de renaixedor, els músics volen representar la natura.

Alguns autors de l’Impressionisme:

-Renoir, Monet, Degas, Manet, Pissarro.


L’Expressionisme i el Dodecafonisme

En el segle XX es produeix un trancament amb la tonalitat del llenguatge musical, els que trenquen totalment amb això són, Schöenberg i els seus deixebles crean el mètode dodecafónic o serial.

- Expressionisme

Consta en una visió desesperada i extrema del món, que es transmet amb un llenguatge distorssionan. Ës consequència del llenguatge harmònic postromàntic. No hi domina cap tonalitat ni jerarquia de sons.

- Dodecafonisme:

És un estil creat per Schöenberg en 1923. Aquesta música està composta per dotze sons d’igual importància i sense relació entre ells, que s’anirán repetint o bé, fen acords. Variant això es pot proporcionar un material inesgotable.

- El Neoclacissisme

Alguns compositors cansats de tanta experimentación i provocación va volguer recuperar l’estil de música occidental però apropant-se més al públic.

Alguns autors del Neoclacissime:

- Igor Stravinski, S. Prokofiev, D. Xostakòvix, K. Weil.

Tendències musicals de la segona meitat del segle XX:

El sorollisme:

-Alguns compositors, van defensar el soroll a les composicions musicals.

La música concreta:

-Consisteix a enregistrar qualsevol so o soroll d'objectes reals, quotidians i elaborar-lo i transformar-lo en el laboratori.

-L'obra, s'enregistra en una cinta magnetofònica.

-S'escolta des de la cinta i, no necessita intèrpret.

La música electroacústica i electrònica:

-Es basa en l'aplicació dels mitjans electrònics per a la producció i l'enregistrament de la música.

-L'electricitat es va aplicar també a la música i es van crear sons a partir de circuits oscil·ladors.

-Els sons naixen al laboratori i són manipulats; s'enregistra en una cinta. Aquest fet provoca canvis importants.

-Les possibiltats actuals de l'electrònica s'han emprat sobretot en la música popular.

-Han esdevingut una font inesgotable de noves sonoritats i de noves maneres de compondre.

El serialisme integral:

-Aplica el concepte de sèrie dodecafònica a tots els elements integrants del so; és una música organitzada.

La música aleatòria:

-Sorgeix com a reacció a l'excessiu rifor del serialisme. Connecta amb l'art cinètic.

-En les obres aleatòries hi intervé l'atzar i es tendeix a la llibertat d'acció tant del compositor com el intèrpret.

-Cada audició d'una obra serà sempre diferent.

-La grafia musical utilitza uns signes i uns símbols que es poden interpretar més o menys lliurement.

La música estocàstica:

-És una derivació de l'aleatòria. Es compon fent servir ordinadors i basant-se en les lleis de l'estadística i la matemàtica de l'atzar.

La música intuïtiva:

-Una altre derivació de la música aleatòria.

-L'interpret improvisa seguint les indicacions del compositor.

El minimalisme:

-És un sistema de composició basat en la repetició reiterada i insistent de pocs elements, es van introduint petits canvis.

-Una música obsessiva, imitació de la música oriental.

Els compositors més destacats i les seves aportacions principals

Arnold Schönberg

Arnold Franz Walter Schöenberg va néixer a Viena el 13 de setembre de 1874 i va morir a los Angeles el 13 de juliol de 1951. Va ser un compositor d’Àustria i més tard dels Estats Units. Moltes de les obres que ell ha realitzat es caracteritzen pels moviments expressionistes del segle XX germànics. La principal innovació de Schönberg va ser la tècnica dodecafònica, en que utilitzava el serialisme per representar una sèrie de notes. A més, va ser un pintor important, un teòric musical i un mestre de composicions.

Va crear el mètode dodecafònic per les composicions, que va evolucionar al serialisme. Aquesta tècnica la van treballar els seus alumnes de la Segona Escola de Viena. Antón Webern, Alban Berg i Hanns Eisler també van ser influïts per aquest compositor. Va treballar com a professor de composició a Bach, Mozart, Beethoven i Brahms. Va publicar monografies com Harmonielehre, o els Fonaments de la Composició Musical, que actualment s’utilitzen com a llibres de text.

Ígor Stravinski

Igor Fiodorovitx Stravinski va ser un compositor rus que va néixer a Oranienbaum el 17 de juny de 1882, i va morir a Nova York el 6 d’abril de 1971.

Va composar moltes obres clàssiques amb la utilització de diferents estils com el primitivisme, el neoclassicisme, i el serialisme. A causa de les seves obres; L’ocell de foc, Petruixka i la Consegració de la primavera, va ser molt conegut Va escriure gràcies a les formes clàssiques, òperes, simfonies, petites peces per a piano i obres per grups de Jazz. També, va ser pianista, i director de les seves composicions. Va ser escriptor i va realitzar un treball anomenat Poètica Musical.

La carrera de Stravinski va passar pel període primitiu o rus en el que va ser inaugurat pels tres ballets que va realitzar per a Diàguilev amb diverses característiques, pel període neoclàssic, on destaca la seva realització de dos treballs amb instruments de vent (Pulcinella i Octet), i diverses altres composicions amb estil neoclàssic, i el període dodecafònic o serialista, destacat quan utilitza aquest estil per realitzar els seus treballs amb aquests mètodes musicals. Amb això, va realitzar treballs de ballet; de diversos estils i amb característiques diferents en les seves composicions.

Karlheinz Stockhausen

Karlheinz Stockhausen va néixer el 22 d’agost del 1928 a Kerpen-Mödrath, a prop de Colònia, a Alemanya, i va morir el 5 de desembre de 2007 a Alemanya.

Va ser un dels compositors més importants de la música clàssica del segle XX. Va tocar el piano i pedagogia musical al Conservatori Superior de Colònia, i va estudiar la musicologia, germanística i filosofia a la Universitat de la mateixa ciutat, composant des dels 50 anys i realitzant música serial. Les obres més destacades de Stockhausen són Kreuzpiel i Formel.

Al 1952, va començar a estudiar juntament amb Oliver Messiaen, la rítmica i l’estètica a París, en que va introduir el serialisme, amb alguns compositors importants i alumnes de Messiaen de l’època. Des del 1953, va començar a composar obres relacionades amb la música electrònica.

Moltes de les obres que més tard va escriure, van estar considerades com a gran influència en el desenvolupament de les obres que pertanyien a la segona part del segle XX. Aquesta influència va fer que canvies la música culta pel Jazz i el Rock.

A més d’haver sigut compositor, va ser director d’orquestra.

Olivier Messiaen

Olivier Messiaen va néixer el 10 de desembre de 1908 a Avinyó, de Bages, i va morir el 27 d’abril de 1992 a França. Va ser un compositor, un organista i un ornitòleg francès.

Va estudiar al Conservatori Nacional Superior de Música i de Dansa de París als 11 anys. A més, va formar part de l’organització de l’Església de la Trinitat de París el 1931, on la va ocupar fins la seva mort. Va realitzar una de les seves obres més conegudes anomenada L’Ascensió, quatre meditacions simfòniques. Va ser composada i estrenada finalment el 1932, ja que dura 27 minuts, es troba escrita per orquestra i a més, està adaptada per a orgue el 1933.

Respecte la seva música, és complexa i únicament és basa en l’harmonia i en la melodia limitats (l’escala de tons o l’escala catòlica), ja que van ser una innovació pròpia de Messiaen. A més, va tractar amb el serialisme, ja que normalment és anomenat com un innovador. El seu estil va agafar influències de les músiques exòtiques com el gamelan indonesi, que era la percussió amb un so concret en les seves obres. Per últim, va utilitzar les ones Martenot per acabar de complementar les seves pròpies obres.

Pierre Boulez

Pierre Boulez (Montbrison, 26 de març de 1925) és un compositor, pedagog i director d'orquestra francès. La seva influència ha estat notable en el terreny musical i intel·lectual contemporani.

Va iniciar els estudis de matemàtiques en el Politècnic de Lió, abans d'ingressar en 1944 en les classes d'harmonia de Olivier Messiaen en el Conservatori de París. També estudiarà contrapunt amb Andrée Vaurabourg i la tècnica dodecafónica amb René Leibowitz. Va començar a compoçar una música atonal dintre d'un estil serial post-weberniano influït per Olivier Messiaen. Aquest serialisme, a diferència del dodecafonisme, no només aplicava el concepte de sèrie a l'altura de les notes, sinó també a altres variables del so: ritmes, dinàmiques, atacs, etc. Això donaria lloc al cridat serialisme integral, corrent estètic de la qual va ser un dels principals representants al costat de compositors Karlheinz Stockhausen, Luigi Nono, Ernest Krenek, Milton Babbitt o el propi Messiaen, encara que aquest últim mai es va adscriure a ella.

Es va convertir en director i compositor en el famós teatre de Jean-Luis Barrault. Continuant la labor de figures de Pierre Schaeffer i Edgar Varèse, va anar a un precursor de la música clàssica electrònica i la música per computadora. Un dels seus treballs més rellevants en aquest camp és Répons, per a sis solistes, orquestra i electrònica. Des de 1950 ha experimentat amb la música aleatòria, mantenint una notable correspondència amb John Cage.

En 1970, el president francès Georges Pompidou va convidar a Boulez a crear i dirigir una institució per a l'exploració i desenvolupament de la música moderna, donant lloc al IRCAM (Institut de Recherche et Coordination Acoustique/Musique), del que Boulez va ser director fins a 1992 (en 2005 encara té una oficina en el IRCAM).

A part de la seva labor com compositor, Boulez és un reconegut director d'orquestra, especialitzat en obres d'autors de la primera meitat del segle XX. Ha dirigit òperes, com la primera representació completa de Lulu a París, i obres de Richard Wagner en el Festival de Bayreuth en 1975. Ha estrenat obres de nombrosos autors contemporanis. Ha estat director de l'Orquestra filarmónica de Nova York des de 1971 fins a 1977. Entre 1976 i 1995, Boulez va tenir la càtedra de Composició, Tècnica i Llenguatge Musical en el famós Collège de France. Ha treballat com director de l'Orquestra Sinfònica de la BBC des de 1971 fins a 1974 i de la Filarmónica de Nova York des de 1971 fins a 1977. Actualment és el principal director convidat en l'Orquestra Sinfònica de Chicago i dirigeix regularment l'Orquestra Filarmónica de Viena, l'Orquestra Filarmónica de Berlín, l'Orquestra Sinfònica de Londres. La maduresa del compositor ha substituït la feroç concentració del Boulez primerenc per una música serena, més expansiva i accessible.

Obres destacades:

-1945 Tres Salmodias, per pianoMúsica solista (piano)

-1945-46 Quatuor pour quatre ondes MartenotMúsica solista-1952Estudios I y II (música concreta), per cinta magnèticaMúsica electrónica

-1953-55 Le marteau sans maître contralt, flauta en sol, alt, guitarra, vibráfon, xilorimba y percusióMúsica vocal (orquesta)32:00 minuts.

Luigi Nono

Luigi Nono (Venècia, 29 de gener de 1924 Venècia, 8 de maig de 1990) va ser un compositor italià de música contemporània. Les seves obres més conegudes són “Il canto sospeso”, Epitafi per a Federico García Lorca (per a veu recitante, cantants i orquestra) i Incontri (Trobades), per a 24 instruments.

Els seus pares, Mario Nono i Maria Manetti, li van donar el nom del seu avi patern, el pintor Luigi Nono, important representant de l'escola veneciana del segle XIX.

Nono va conèixer a Gian Francesco Malipiero en 1941 i va començar a seguir els seus cursos de composició en el Conservatori de Venècia. En aquest conservatori es va familiaritzar amb el serialisme dodecafónic, especialment de la manera com va ser elaborat per Anton Webern.

Al temps, va començar estudis de Dret en la universitat de Pàdua. En 1946, acabats els seus estudis, Nono va conèixer a Roma a Luigi Dallapiccola i Bruno Maderna. Aquest últim es va fer ràpidament el seu amic. En 1948 va assistir, amb Maderna, als cursos d'adreça d'orquestra impartits a Venècia per Hermann Scherchen.

En 1952, Nono es va unir al Partit Comunista Italià (PCI). El seu compromís comunista està marcat pel comunisme revolucionari. Durant gairebé tota la seva vida, la seva obra es va caracteritzar per tenir una forta càrrega política, en particular, la lluita contra el feixisme; en el seu últim període, no obstant això, es pot notar un canvi d'aquesta tendència per una obsessió amb el silenci com element estètic o polític i una frase en particular: «No hi ha camins, cal caminar», llegida pel compositor en una paret d'un edifici a Toledo. Aquesta frase dóna títol o apareix en diverses de les seves obres del seu últim període.

Al març de 1954, Nono va conèixer a Nuria Schönberg, filla del compositor Arnold Schönberg, a Hamburg, on va assistir a l'estrena mundial, en versió de concert, de l'òpera Moisés i Aarón del compositor desaparegut tres anys abans. Nono es va casar amb Nuria en 1955. La parella va tenir dues filles, Silva, en 1959, i Serena Bastiana en 1964. Nono i la seva família es van instal·lar en la illa de La Giudecca (Venècia) en 1956.Es va convertir en un cèlebre compositor de música electrònica, aleatòria i serial.

En la dècada del seixanta Luigi Nono va fer classes en l'Institut Digues Tella (Buenos Aires). Va ser l'únic músic que va donar l'òpera Bomarzo (de Manuel Mujica Láinez i Alberto Ginastera), prohibida per pornogràfica per l'església catòlica argentina i la dictadura del general Onganía.

Algunes obres:

-1949 Variazioni canoniche sulla serie dell’op. 41 di Arnold Schönberg, per orquestra

Música per orquesta

-1954 Der rote Mantel, ballet

Ballet

-1954 Liebeslied, per cor mixte i instruments, dedicat a la seva esposa Núria

Música per cor i orquestra

-1956 Il canto sospeso per soprà, alt, tenor, cor mixte i orquestra

Música per cor i orquestra

Krzysztof Penderecki

Krzysztof Penderecki (23 de novembre de 1933 en D?bica) és un compositor i director d'orquestra clàssic polonès.Després de prendre classes privades de composició amb Franciszek Skolyszewski, Penderecki va estudiar música en Cracovia, en la Universitat de Cracovia i en l'Acadèmia de Música de Cracovia amb Artur Malawski i Stanislaw Wiechowicz. Després de graduar-se en 1958, va prendre un lloc d'ensenyament en l'Acadèmia.Les primeres obres de Penderecki mostren la influència d'Anton Webern i Pierre Boulez (també havia estat influenciat per Ígor Stravinsky). El reconeixement internacional de Penderecki va començar en 1959 en el Festival de Tardor de Varsòvia amb l'estrena de les seves obres, Strophen, Salmos de David i Emanations, però l'obra que realment cridaria l'atenció internacional cap a ell va ser el Treno a les víctimes d'Hiroshima, escrita per a 52 instruments de corda fregada. En ella, Penderecki fa ús de tècniques instrumentals esteses. Hi ha moltes teixidures noves en l'obra, que fa molt ús dels clústers (notes adjacents tocades al mateix temps). Vegi's massa de so. L'obra originalment es va titular 8’ 37’’, potser com referència de una obra de John Cage, però va canviar el títol després que el seu publicador li suggerís un nom més descriptiu.

Obres destacades:

-1953

Sonata per violí i piano nº 1

Música de càmara

09:00 minuts

-1959-1961

Treno a les víctimas de Hiroshima (Tren Ofiarom Hiroszimy) per 52 instruments de corda, probablement la obra més coneguda de Penderecki

Música orquestral

08:00 minuts

-1961 Psalmus, per cinta

Música de cinta05:00

John Cage

John Cage (Los Àngeles, 5 de setembre 1912 - Nova York, 12 d'agost 1992) va ser un compositor i instrumentista nord-americà.

Va estudiar al costat dels compositors nord-americans Henry Cowell i Adolph Weiss i va revolucionar la música contemporània dotant-la d'un llenguatge caòtic, continuant la trajectòria d'Edgar Varèse i Xerris Ives. Una de les seves influències va ser el Zen, el qual li va conduir en el musical a usar silencis interminables, sons desconnectats, casuals i tonals amb un volum, durada i timbre aleatoris. Malgrat el controvertit de la seva obra, no es pot negar que es tracta d'un dels creadors més revolucionaris i influents dels últims temps.

En ocasions deixava que l'atzar triés les seves composicions. Per exemple, va arribar a usar un mètode segons el qual es perforava una fulla de paper en els llocs en els quals es trobava alguna imperfecció, per a després mitjançant un paper transparent anava calcant aquestes marques sobre un pentagrama.

Ja en la dècada dels 30 va començar els seus primers treballs demostrant talent per a ritmes impossibles i invencions com el seu sistema de vint-i-cinc tons. Va usar distorsions per als seus instruments arribant a declarar: "Creo que l'ús de sorolls en la composició musical anirà en augment fins que arribem a una música produïda mitjançant instruments elèctrics, que posarà a la disposició de la música qualsevol so i tots els sons que l'oïda pugui percebre. S'exploren els mitjans fotoelèctrics, el film i diverses mecanismes per a la producció de música". Durant els últims anys d'aquesta dècada Cage va inventar el piano preparat, al com li havia inserit en el encordat una sèrie de cargols, rosques i trossos de goma i fusta que dotaven a l'instrument d'una varietat nova de possibilitats sonores. Segurament la composició més innovadora d'entre les quals va compondre per a aquest piano preparat és una una suite que dura 69 minuts cridada Sonatas and Interludes (1946-1948).

Cage usava el terme "música no-intencional" per a algunes de les seves obres. Un exemple és 4'33" (1952), la partitura del qual no especifica so algun que ha de ser produït durant els 4 minuts i 33 segons que dura l'obra. La primera interpretació de la mateixa va anar a càrrec del pianista David Tudor.

En 1989 va ser guardonat amb el Premi Kyoto (Premi de la Fundació Inamori, Kyoto).

Obres dels compositors

Schoenberg (Gurre Lieder)

Aquesta obra de Shoenberg, anomenada Gurre Lieder, es tracta d'una òpera. Podem escoltar des d’un principi a l’orquestra, que comença fluixa però a mesura que avança la cançó va augmentant el ritme. Els instruments que s'hi predominen són els de vent, mentre que els de corda també toquen alhora però amb menys intensitat que els anteriors. En alguns moments, els de vent toquen únicament sols, mentre que s'introdueixen els de corda a la poca estona. Aquesta orquestra toca al mateix temps que la contralt i disset instruments. A mesura que passa el temps, l’orquestra fa sons molt forts amb la veu de la dona, que realitza diverses notes agudes alhora. La melodia és llarga perquè tota l'estona segueix el mateix moviment, excepte un parell de sobresalts al final. Segons el ritme, és constant durant l'obra, tot i que s'hi produeixen alguns accents pronunciats al final. L'harmonia és consonant, pel fet que tots els instruments segueixen una pauta entre ells i tots junts fan la melodia, és a dir, uns no es sobreposen a uns altres. Respecte a la intensitat, té una àmplia gamma, ja que majoritàriament realitzen sons fluixos, mentre que al final d'aquesta, hi destaquen dos de molt forts per finalitzar-la. El caràcter de la melodia és relaxada principalment, però amb una certa intriga, que fa que en alguns moments sigui un tant excitant. I per últim, relacionat amb el timbre, tots els instruments es troben molt contrastats, pel fet que toquen tots alhora mantenin la melodia tota l'estona.

Stravinski (Petrushka Clip)

L’obra de Stravinski; Petrushka Clip, és per orquestra, desprès d’haver realitzat algunes notes amb el timbal per introduir-la. Aquesta orquestra realitza sons majoritàriament aguts fins que canvia completament de so. S’interpreten tres variacions musicals en la mateixa obra. Durant aquesta primera variació, els instruments que toquen són els de corda i diversos instruments de vent, concretament el clarinet i la flauta travessera. Les notes són molt constants i molt repetides.
A la segona variació, l’orquestra no varia i els instruments que sonen són els mateixos. El clarinet és el que destaca per la seva gran intensitat, mentre que l’orquestra destaca per sota d’aquest. A més, s’afegeix diversos instruments de vent; les tubes. Les notes segueixen sent repetides entre elles. A aquesta variació, toca tota l’orquestra i el piano, menys la percussió, que apareix més tard. S’afegeixen un parell d’instruments nous de vent.
I a la tercera variació musical, toca tota l’orquestra conjuntament la mateixa melodia aguda i amb molta més intensitat.
Per finalitzar l’obra, fan un seguit de notes tots iguals per donar acabada l’actuació.
Respecte la melodia de l’obra és llarga en les tres variacions musicals. El ritme és constant, pel fet que tots els instruments segueixen una pauta consonant. La intensitat durant la major part dels instruments es manté a un nivell, tot i que, en alguns moment, hi ha algunes notes que sobresurten cap a fort o bé fluix. El caràcter en general és excitant per la intensitat dels instruments, tot i que en alguns segons, és pensatiu perquè les notes s’afluixen i el so és molt més suau. Segons el timbre, tots els instruments són molt contrastats, perquè tots els grups d’instruments toquen alhora, tot i que a vegades, toquen només per grups.

Stockhausen (Gruppen, primera part)

A l'obra s'hi predominen tres orquestres simfòniques.
Les tres orquestres toquen alhora però realitzant melodies completament diferents, ja que en alguns moments toquen notes improvitzades i d'altres amb una pauta i treballades.
S'hi predominen fragments breus que van tocant les tres alhora en moments improvitzats o no, amb el permís del director, però totes tres diferents. Respecte al ritme, s'hi produeixen accents pronunciats de cadascuna de les orquestres. L'harmonia és dissonant, pel fet que no toquen una mateixa peça, sinó trossos variats. Segons la intensitat, es manté a un mateixa nivell, pel fet que la intensitat no puja, excepte en alguns moments que varien. Respecte al caràcter, la melodia és excitant, i en alguns moments amb intriga, ja que sobresurten algunes notes bastant fortes. El timbre no és contrastat, és a dir, s'hi produeixen una fussió de timbres, ja que encara que toquin junts, no toquen les mateixes notes.
Per tant, la música d'aquesta obra, és aleatòria per les seves improvitzacions i per les notes treballades.

Messiaen (Quatuor pour la fin du temps)

És una obra per piano, violoncel, violí i clarinet. El que es sent més és el clarinet perquè fa de solista, mentre els altres van tocant però molt més fluix. Creiem que és una peça molt sinistre. L'obra tota l’estona és molt monòtona, ja que el clarinet va tocant amb una intensitat més forta mentre que els altres sempre van tocant amb una intensitat més fluixa. A més, totes les notes que realitzen els instruments, es repeteixen constantment al llarg de l'obra.

Aquesta obra està formada per: un violí, un clarinet, un violoncel i un piano.
Toquen tots alhora, és una melodia sense sentit, i jo crec que és una música aleatòria, osigui que no segueix un ordre.
La melodia és llarga, el ritme és constant, l'intensitat es manté a un nivell i el caràcter és pensatiu.

Luigi Nono (Liebeslied)

Aquesta obra anomenada Liebeslied, és per orquestra i cor mixta, però tot i així, predominen les veus amb ordre aleatori sobre algunes entrades espontànies de l'orquestra.
En quant la melodia, són diferents fragments breus dividits els uns dels altres per entrades d'instruments o per silencis molt llargs. El ritme no el segueix gaire, ja que té diversos accents predominants. Respecte la sonoritat, és constant, ja que l'obra es pot anar seguint sense cap problema. És d'intensitat fluixa, encara que a vegades, passa de fluix a fort en un moment en concret, però durant la major part de l'obra es manté al mateix nivell. El caràcter d'aquesta obra és calmat, tot i que això no és del tot correcte degut a les diferents intensitats que fa el cor en moments puntuals. Segons el timbre, segueix a un cert nivell tota l'estona; cor, amb grans silencis i entrades de l'orquestra.

Pierre Boulez (Sonata per a piano nº1)



L'obra, anomenada Sonata per a piano nº1, és realitzada per a piano, ja que aquest instrument toca durant tota l'obra.
No té cap melodia en concret, sinó que són diverses series de notes dividides per diversos silencis aleatoris. No té cap ritme en especial, tot i que té diferents accents pronunciats al llarg de l'obra, ja que els instruments van destacant en certs moments. Respecte la sonoritat, és totalment dissonant menys en un cert punt, que realitza un seguit de notes iguals i al mateix temps. La seva intensitat és forta amb una àmplia gamma de sons.

John Cage (Dream)

Aquesta obra anomenada Dream, està representada per un sol intèrpret que toca una marimba i un vibràfon, ja que aquests instruments toquen durant tota l'obra seguida combinant els sons entre ells.
Respecte la melodia, són fragments breus que s'escolten repetidament durant tota l'obra. El ritme, és completament suau amb algun canvi a l'acabar la melodia, que el realitzen per finalitzar l'obra. La seva sonoritat és consonant, ja que es segueix l'obra fàcilment i, a més, és tranquil·la i senzilla. La intensitat és del tot fluixa, i es manté en la mateixa línia durant tota l'estona, excepte en la última nota de la melodia. Respecte el caràcter, és calmat, tot i que a la mateixa vegada és pensatiu i relaxat. El timbre és molt senzill pel fet que només s'hi distingeixen dos instruments de percussió, combinats entre ells.

Krysztof Penderecki (Polish Requiem)

Aquesta obra, de Penderecki, és una mica estressant, pel fet que està format per una orquestra que creen sons molt ràpids entre tots ells creant així, una obra bastant complexa.
Aquesta obra està formada per una orquestra, i començen a tocar primer els violins, i despres la resta de la orquestra.
Hi han quatre persones cantant; dos dones i dos homes.
És una obra tranquila, amb una melodia llarga, el ritme és suau, la intensitat es manté a un nivell i el caràcter és calmat.

Opinions personals sobre les qüestions

Aina

Jo crec que sí, però tenint en compte que feien cançons aixì per fer alguna cosa diferent de lo que havien fet fins ara els músics crec que es original i que deu costar de compondre coses que no s’hagin fet abans. Crec que a part d’escoltar-les fa falta que s’entenguin, perquè si no pensem que sona malament i si fóssim capaços entendre-les no ens avorriríem tant. Jo crec que són tant incomprensibles perquè son sons molt diferents a lo que s’havia fet, jo al menys quan escolto una d’aquestes peces no comprenc ni sento res perquè no se que em vol dir. A mi les que em són més fàcils d’entendre són aquelles que imiten sorolls o coses semblants. La tendència musical que m’atrau més és el Neoclassicisme, perquè comencen a fer melodies i deixen a un costat les provocacions i l’experimentació per apropar-se més a l’oient, i aixì podem entendre les obres que feien.

Ivan

Aquestes músiques, sonen diferents ja que pertanyen a un altre “temps musical” , potser ens són estranyes ja que no estem acostumats a escoltar aquest tipus de música. Però s’hi la gent les entengués i les escoltés més serien com les que estem acostumats a escoltar.
En realitat, a mi, m’ha sigut difícil d’entendre-les però la que he entés més a sigut la de Luigi Nono. L'estil que m'ha agradat més ha sigut el neoclacissme ja que la idea de que hi hagi un grup de persones que vulguin parar de fer melodies aparentment sense sentit per tornar als antics està molt bé. I llogicament és la més comprensible per a nosaltres.

Elena

Jo crec que totes aquestes músiques no les escoltem suficientment i per això no estem acostumats a escoltar-ne tantes d’aquest tipus, ja que tenen estils diferents als actuals amb característiques que els fan originals. Si les poguéssim entendre, jo crec que tot seria millor, pel fet que quan les escoltem ens fem una idea, ens ho imaginem tot des d’un punt de vista diferent, ja que si tinguéssim un significat, ja ens ho imaginaríem únicament des d’aquella idea. A més, si les entenguéssim, no dubtaríem del so en realitat. Resulten bastant incomprensibles pel fet que nosaltres estem acostumats a escoltar-ne altres tipus de música amb diferents estils, i per això, no les podem comprendre. Les que s’entenen millor potser són les que imiten a objectes, transports o únicament se sent un soroll d’algun d’aquests amb diverses notes, com per exemple, un got d’aigua.

A més, de totes aquestes obres, la que m’ha resultat més fàcil d’entendre ha sigut Dream, de John Cage, pel fet que apareix un noi tocant dos xilofons enormes únicament. Aquest, fa un seguit de notes diferents tocant una melodia clàssica, i per això, és fàcil d’entendre.
La que més m’ha agradat ha sigut Gurre Lieder, de Schoenberg, pel fet que compaginava la veu d’una dona amb l’orquestra, i amb aquest contrast, es creava una obra impressionant i molt completa.
La que menys m’ha agradat per això, ha sigut la sonata per a piano nº 1 de Pierre Boulez, pel fet que sona un conjunt de notes del piano sense realitzar una melodia en concret, i per això, sembla que hi hagi notes aleatòries durant l’obra.
Segons la meva opinió, la tendència que m’agrada més és el neoclassicisme, perquè sense deixar de banda les innovacions que ja tenien, els compositors van reprendre les bases del llenguatge musical occidental incloent tonalitat, melodies amb sentits, timbres, etc. Amb aquest estil, es van apropar més al públic que desconeixia aquests nous estils.

Alicia

Com he dit abans crec que aquest videos son molt estranys, perquè no estic acostumada a escoltar-les. Com diuen els meus companys, potser si que hauriem d'entendre-les per que ens agradessin, ja que així, per lo menys jo, penso que aquestes cançons no estan de moda, i que a ningú li agraden, segons la meva opinió. Crec que aquestes cançons haurien de tenir una melodia i ser menys estressades, perque em posen de mala llet, vull dir que tants sorolls no m'agraden, no són del meu gust.

Hi han tot d'instruments de tota mena, per això se'm fa estranya aquestes simfonies.
Per exemple hi han instruments de: Percussió, corda, vent, etc.

El primer video és molt estresant, perqué hi han molts instruments hi van desordenats.

El segon video es tot el contrari va més lent, i em fa ganes de dormir, pero bueno...
Igualment en aquest també hi han molts instruments i molta varietat.

La meva conclussió és que aquesta música no és del meu gust i ja esta.

Opinió grupal sobre les qüestions

Segons la nostra opinió, aquestes músiques en realitat no sonen malament, sinó que com no les entenem, ens resulten extranyes i incomprensibles. Haurien de tenir un significat per a poder entendre totes les obres dels diversos estils del segle XX. Amb aquest significat, entendriem des d’un principi el que vol expressar les obres. Ens resulten incomprensibles perquè a més de que pertanyen a una altre època, estem acostumats a uns altres tipus de música amb altres estils, i per això, creiem que són no molt comprensibles. Les que s’entenen millor són les que imiten sons de transports, objectes o d’altres, que realitzen un seguit de notes que s’entenen des d’un principi.

La tendencia musical que més ens ha agradat a tots, ha sigut el neoclassicisme, ja que sense deixar de banda les innovacions que ja havien conegut, els compositors van tornar a utilitzar les bases del llenguatge musical occidental amb molta tonalitat, moltes melodies, timbres, etc. Amb aquest nou estil, s’apropaven molt més al públic que no conexilla aquests estils.

Opinió grupal sobre el treball

La nostra opinió sobre aquest treball és que hem après diverses coses sobre altres compositors contemporanis que no coneixíem del tot, les seves aportacions al segle XX i les obres que van arribar a fer. A més, hem conegut les diverses tendències que hi havia on es caracteritzaven estils diferents als d’avui. També em pogut entendre el perquè de fer cançons tant estranyes i tots em coincidit que cal entendre-les per valorar-les. Tot i les dificultats que ens ha aportat fer el treball en grup per la falta d’un membre a les classes, la nostra valoració és positiva perquè ens ha semblat interessant, i a més, el fet de realitzar un bloc, per aportar cada persona el seu treball des de casa. Principalment, ens ha semblat un treball correcte amb l’esforç que hem posat.