Música Contemporània

Pierre Boulez

Pierre Boulez (Montbrison, 26 de març de 1925) és un compositor, pedagog i director d'orquestra francès. La seva influència ha estat notable en el terreny musical i intel·lectual contemporani.

Va iniciar els estudis de matemàtiques en el Politècnic de Lió, abans d'ingressar en 1944 en les classes d'harmonia de Olivier Messiaen en el Conservatori de París. També estudiarà contrapunt amb Andrée Vaurabourg i la tècnica dodecafónica amb René Leibowitz. Va començar a compoçar una música atonal dintre d'un estil serial post-weberniano influït per Olivier Messiaen. Aquest serialisme, a diferència del dodecafonisme, no només aplicava el concepte de sèrie a l'altura de les notes, sinó també a altres variables del so: ritmes, dinàmiques, atacs, etc. Això donaria lloc al cridat serialisme integral, corrent estètic de la qual va ser un dels principals representants al costat de compositors Karlheinz Stockhausen, Luigi Nono, Ernest Krenek, Milton Babbitt o el propi Messiaen, encara que aquest últim mai es va adscriure a ella.

Es va convertir en director i compositor en el famós teatre de Jean-Luis Barrault. Continuant la labor de figures de Pierre Schaeffer i Edgar Varèse, va anar a un precursor de la música clàssica electrònica i la música per computadora. Un dels seus treballs més rellevants en aquest camp és Répons, per a sis solistes, orquestra i electrònica. Des de 1950 ha experimentat amb la música aleatòria, mantenint una notable correspondència amb John Cage.

En 1970, el president francès Georges Pompidou va convidar a Boulez a crear i dirigir una institució per a l'exploració i desenvolupament de la música moderna, donant lloc al IRCAM (Institut de Recherche et Coordination Acoustique/Musique), del que Boulez va ser director fins a 1992 (en 2005 encara té una oficina en el IRCAM).

A part de la seva labor com compositor, Boulez és un reconegut director d'orquestra, especialitzat en obres d'autors de la primera meitat del segle XX. Ha dirigit òperes, com la primera representació completa de Lulu a París, i obres de Richard Wagner en el Festival de Bayreuth en 1975. Ha estrenat obres de nombrosos autors contemporanis. Ha estat director de l'Orquestra filarmónica de Nova York des de 1971 fins a 1977. Entre 1976 i 1995, Boulez va tenir la càtedra de Composició, Tècnica i Llenguatge Musical en el famós Collège de France. Ha treballat com director de l'Orquestra Sinfònica de la BBC des de 1971 fins a 1974 i de la Filarmónica de Nova York des de 1971 fins a 1977. Actualment és el principal director convidat en l'Orquestra Sinfònica de Chicago i dirigeix regularment l'Orquestra Filarmónica de Viena, l'Orquestra Filarmónica de Berlín, l'Orquestra Sinfònica de Londres. La maduresa del compositor ha substituït la feroç concentració del Boulez primerenc per una música serena, més expansiva i accessible.

Obres destacades:

-1945 Tres Salmodias, per pianoMúsica solista (piano)

-1945-46 Quatuor pour quatre ondes MartenotMúsica solista-1952Estudios I y II (música concreta), per cinta magnèticaMúsica electrónica

-1953-55 Le marteau sans maître contralt, flauta en sol, alt, guitarra, vibráfon, xilorimba y percusióMúsica vocal (orquesta)32:00 minuts.

Luigi Nono

Luigi Nono (Venècia, 29 de gener de 1924 Venècia, 8 de maig de 1990) va ser un compositor italià de música contemporània. Les seves obres més conegudes són “Il canto sospeso”, Epitafi per a Federico García Lorca (per a veu recitante, cantants i orquestra) i Incontri (Trobades), per a 24 instruments.

Els seus pares, Mario Nono i Maria Manetti, li van donar el nom del seu avi patern, el pintor Luigi Nono, important representant de l'escola veneciana del segle XIX.

Nono va conèixer a Gian Francesco Malipiero en 1941 i va començar a seguir els seus cursos de composició en el Conservatori de Venècia. En aquest conservatori es va familiaritzar amb el serialisme dodecafónic, especialment de la manera com va ser elaborat per Anton Webern.

Al temps, va començar estudis de Dret en la universitat de Pàdua. En 1946, acabats els seus estudis, Nono va conèixer a Roma a Luigi Dallapiccola i Bruno Maderna. Aquest últim es va fer ràpidament el seu amic. En 1948 va assistir, amb Maderna, als cursos d'adreça d'orquestra impartits a Venècia per Hermann Scherchen.

En 1952, Nono es va unir al Partit Comunista Italià (PCI). El seu compromís comunista està marcat pel comunisme revolucionari. Durant gairebé tota la seva vida, la seva obra es va caracteritzar per tenir una forta càrrega política, en particular, la lluita contra el feixisme; en el seu últim període, no obstant això, es pot notar un canvi d'aquesta tendència per una obsessió amb el silenci com element estètic o polític i una frase en particular: «No hi ha camins, cal caminar», llegida pel compositor en una paret d'un edifici a Toledo. Aquesta frase dóna títol o apareix en diverses de les seves obres del seu últim període.

Al març de 1954, Nono va conèixer a Nuria Schönberg, filla del compositor Arnold Schönberg, a Hamburg, on va assistir a l'estrena mundial, en versió de concert, de l'òpera Moisés i Aarón del compositor desaparegut tres anys abans. Nono es va casar amb Nuria en 1955. La parella va tenir dues filles, Silva, en 1959, i Serena Bastiana en 1964. Nono i la seva família es van instal·lar en la illa de La Giudecca (Venècia) en 1956.Es va convertir en un cèlebre compositor de música electrònica, aleatòria i serial.

En la dècada del seixanta Luigi Nono va fer classes en l'Institut Digues Tella (Buenos Aires). Va ser l'únic músic que va donar l'òpera Bomarzo (de Manuel Mujica Láinez i Alberto Ginastera), prohibida per pornogràfica per l'església catòlica argentina i la dictadura del general Onganía.

Algunes obres:

-1949 Variazioni canoniche sulla serie dell’op. 41 di Arnold Schönberg, per orquestra

Música per orquesta

-1954 Der rote Mantel, ballet

Ballet

-1954 Liebeslied, per cor mixte i instruments, dedicat a la seva esposa Núria

Música per cor i orquestra

-1956 Il canto sospeso per soprà, alt, tenor, cor mixte i orquestra

Música per cor i orquestra

Krzysztof Penderecki

Krzysztof Penderecki (23 de novembre de 1933 en D?bica) és un compositor i director d'orquestra clàssic polonès.Després de prendre classes privades de composició amb Franciszek Skolyszewski, Penderecki va estudiar música en Cracovia, en la Universitat de Cracovia i en l'Acadèmia de Música de Cracovia amb Artur Malawski i Stanislaw Wiechowicz. Després de graduar-se en 1958, va prendre un lloc d'ensenyament en l'Acadèmia.Les primeres obres de Penderecki mostren la influència d'Anton Webern i Pierre Boulez (també havia estat influenciat per Ígor Stravinsky). El reconeixement internacional de Penderecki va començar en 1959 en el Festival de Tardor de Varsòvia amb l'estrena de les seves obres, Strophen, Salmos de David i Emanations, però l'obra que realment cridaria l'atenció internacional cap a ell va ser el Treno a les víctimes d'Hiroshima, escrita per a 52 instruments de corda fregada. En ella, Penderecki fa ús de tècniques instrumentals esteses. Hi ha moltes teixidures noves en l'obra, que fa molt ús dels clústers (notes adjacents tocades al mateix temps). Vegi's massa de so. L'obra originalment es va titular 8’ 37’’, potser com referència de una obra de John Cage, però va canviar el títol després que el seu publicador li suggerís un nom més descriptiu.

Obres destacades:

-1953

Sonata per violí i piano nº 1

Música de càmara

09:00 minuts

-1959-1961

Treno a les víctimas de Hiroshima (Tren Ofiarom Hiroszimy) per 52 instruments de corda, probablement la obra més coneguda de Penderecki

Música orquestral

08:00 minuts

-1961 Psalmus, per cinta

Música de cinta05:00

John Cage

John Cage (Los Àngeles, 5 de setembre 1912 - Nova York, 12 d'agost 1992) va ser un compositor i instrumentista nord-americà.

Va estudiar al costat dels compositors nord-americans Henry Cowell i Adolph Weiss i va revolucionar la música contemporània dotant-la d'un llenguatge caòtic, continuant la trajectòria d'Edgar Varèse i Xerris Ives. Una de les seves influències va ser el Zen, el qual li va conduir en el musical a usar silencis interminables, sons desconnectats, casuals i tonals amb un volum, durada i timbre aleatoris. Malgrat el controvertit de la seva obra, no es pot negar que es tracta d'un dels creadors més revolucionaris i influents dels últims temps.

En ocasions deixava que l'atzar triés les seves composicions. Per exemple, va arribar a usar un mètode segons el qual es perforava una fulla de paper en els llocs en els quals es trobava alguna imperfecció, per a després mitjançant un paper transparent anava calcant aquestes marques sobre un pentagrama.

Ja en la dècada dels 30 va començar els seus primers treballs demostrant talent per a ritmes impossibles i invencions com el seu sistema de vint-i-cinc tons. Va usar distorsions per als seus instruments arribant a declarar: "Creo que l'ús de sorolls en la composició musical anirà en augment fins que arribem a una música produïda mitjançant instruments elèctrics, que posarà a la disposició de la música qualsevol so i tots els sons que l'oïda pugui percebre. S'exploren els mitjans fotoelèctrics, el film i diverses mecanismes per a la producció de música". Durant els últims anys d'aquesta dècada Cage va inventar el piano preparat, al com li havia inserit en el encordat una sèrie de cargols, rosques i trossos de goma i fusta que dotaven a l'instrument d'una varietat nova de possibilitats sonores. Segurament la composició més innovadora d'entre les quals va compondre per a aquest piano preparat és una una suite que dura 69 minuts cridada Sonatas and Interludes (1946-1948).

Cage usava el terme "música no-intencional" per a algunes de les seves obres. Un exemple és 4'33" (1952), la partitura del qual no especifica so algun que ha de ser produït durant els 4 minuts i 33 segons que dura l'obra. La primera interpretació de la mateixa va anar a càrrec del pianista David Tudor.

En 1989 va ser guardonat amb el Premi Kyoto (Premi de la Fundació Inamori, Kyoto).